v

Molt més que vianants

La urbanista nord-americana Jane Jacobs va defensar espais públics on es generessin vincles entre ciutadans, llocs dinàmics, tolerants i humans: els barris per als seus veïns, oposats als espais aïllats, homogenis, insegurs i antinaturals dissenyats per al vehicle privat.


Els ciutadans tendeixen a reunir-se, socialitzar i caminar de manera natural. "Quan no hi havia trànsit motoritzat no parlàvem de vianants”, adverteix Pau Avellaneda, doctor en Geografia i expert en mobilitat i espais públics. “Eren ciutadans que anaven per on els semblava, lliurement.Amb el monopoli del cotxe disseccionem els ciutadans en funció de com es mouen", explica.


Amb aquest model, el ciutadà ha perdut el seu estatus, ha deixat de relacionar-se i s'ha convertit en algú que simplement camina per on no hi ha cotxes. No obstant això, el model de ciutat de Jane Jacobs o Jan Gehl, el que promou en les Nacions Unides i el que practica el grup de veïns del barri del Poblenou, organitzats entorn del col·lectiu Taula Eix Pere IV, proposa una ciutat per a la gent.

Barcelona planteja transcendir el concepte de vianant,recuperar el carrer per als ciutadans i oferir les eines necessàries perquè decideixin com volen que sigui la seva ciutat. Que l'espai públic sigui una extensió de la llar per enriquir la vida quotidiana, alhora que es combat, també, la contaminació i el sedentarisme.

v

El carrer, extensió de la llar

El geògraf Pau Avellaneda reivindica l'ús del carrer com una parcel·la més de la llar. El disseny de les cases també canvia al costat del disseny dels carrers. “Els patis de les cases es construeixen al darrere, per a qui s’ho pot permetre, i la vida social es limita al veí que té un altre pati”.


El disseny de les ciutats modifica l'entorn domèstic i genera hàbits. Avellaneda suggereix que si el carrer fos l'extensió de la llar, els nens jugarien més en grup, en lloc de fer-ho en solitari o davant d’una pantalla, i els pares tindrien més temps sense la necessitat d'omplir les hores lliures amb extraescolars.


Les ciutats del segle XXI creen espais dinàmics de relació, com una tornada als hàbits saludables de la vida als pobles: treure la cadira a la porta per conversar sense presses o prendre l'aire, jugar, llegir, passejar. Poder decidir on desenvolupar part de la vida, dins o fora de les cases i locals d'oci, i com volen que sigui el seu barri.


v

Els canvis, pas a pas

Un nou model de ciutat no s'entén sense l'apoderament ciutadà, on les persones participen, i sense l'urbanisme tàctic, que planteja les actuacions com un procés de tempteig i consens. Els canvis, fins i tot, són reversibles. A diferència de les obres sobre plànol, projectades per a un canvi estructural que hauria de durar dècades, l'urbanisme tàctic facilita l'avaluació sobre la base d'experiències, considerant els veïns experts en els seus barris, i amb menys cost.


L'estudi de l'urbanista Jan Gehl va ser l'encarregat de tallar al trànsit l'abarrotada Times Square de Nova York. “La idea era donar alguna cosa i que la gent experimentés amb això, no pretendre donar-ho tot i que fos perfecte des del primer dia", s'explica al documental La escala humana. Uns mesos després, comprovat l'encert, s’hi va instal·lar mobiliari de més qualitat.


A Barcelona també hi ha exemples d'urbanisme tàctic com el que es desenvolupa sota el programa Omplim de vida els entorns escolars, que està ampliant alguns xamfrans i voreres a les entrades dels col·legis per recuperar part de l'espai de la carretera. Afavoreixen la convivència i augmenten la seguretat, i alliberen de cotxes l'espai per als nens i les seves famílies.